EL SOMNI DEL PARNÀS

 

 

 

LA MÚSICA DE L'ACADÈMIA DELS DESCONFIATS I DE LÁCADÈMIA LITERÀRIA DE BARCELONA (1700-1731)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

      La intenció d’aquest programa és evidenciar l’aparent paradoxa que es dóna quan analitzem les activitats de les acadèmies erudites i intel·lectuals de l’època barroca i les comparem amb les pràctiques d’avui dia. I és que, en aquell món pretèrit on la música tenia uns mitjans i possibilitats de difusió infinitament més reduïts que no pas ara, aquesta es trobava, en canvi, present en moltes activitats socials que eren llavors impensables sense la seva participació. Això ja ha estat força estudiat en els cas del teatre o el culte religiós dels segles XVII i XVIII, però ho ha estat menys en el cas dels cerimonials i la “festa barroca”. I són pràcticament desconegudes, finalment, la participació i el significat que tenia la música en les sessions de les acadèmies renaixentistes i barroques.

 

      El cas és que, desenvolupant i reglamentant allò que era corrent en certàmens i actes oficials de les institucions d’ensenyament superior, algunes acadèmies literàries tendiren a crear la seva pròpia mitologia i els seus rites: una mena de religió paral·lela comparable a la que ben aviat desenvoluparia la francmaçoneria i on -com en aquesta- la música n’era una part integrada i indispensable. Només així s’explica que l’Acadèmia dels Desconfiats (1700-1703) inclogués com a membre el compositor més important de la Barcelona del seu temps i que especifiqués en els seus estatuts els terminis i condicions en els que aquest havia de compondre i preparar, d’una sessió per a l’altra, la música que s’hi interpretaria, sempre a partir dels textos poètics que els mateixos acadèmics havien de confegir sobre els temes “assumptes” encarregats. Fou així, doncs, que el mestre Francesc Valls (ca.1671-1743) va posar música a poemes dels principals membres d’aquesta institució, com ara Joan Antoni de Boixadors, comte de Savallà (1672 1745), Francesc de Josa i d’Agulló, Felip de Ferran (1654 després de 1723) o Pau Ignasi de Dalmases (ca.1670 1718).

 

      El programa proposat inclou també l’única peça coneguda de la successora de l’Acadèmia dels Desconfiats, l’Acadèmia Literària de Barcelona (1729 1751), que ja només incloïa la música en les sessions més solemnes i que, quan va passar a ser la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1752 fins a l’actualitat), va acabar per suprimir-la de les sessions. També s’inclou, en versions instrumentals, una mostra de temes populars i tradicionals de l’època, que consta que s’interpretaren en determinades sessions acadèmiques d’aquesta segona època, al costat de concerts o recitals que ocasionalment es feren per cloure sessions acadèmiques solemnes.

 

      De manera anàloga, hem inclòs mostres de músiques lleugerament anteriors o posteriors per a donar més varietat al programa alhora que ajudava a contextualitzar les músiques de Valls. És el cas de la cantata de Jaume Sagau, arpista i compositor barceloní que va emigrar a Lisboa durant la Guerra de Successió, i de les peces compostes per Juan de Boixadors, cinquè comte de Savallà, i que tradicionalment s’havien atribuït al seu fill, que fou el primer president de l’Acadèmia dels Desconfiats. Curiosament, Las lágrimas del aurora fa referència a un topoi del discurs que va fer el al final de la tercera sessió de l’Acadèmia.

 

 

      El programa, finalment, es complementa amb uns curiosos “concerts acadèmics” compostos per un músic espanyol resident a Itàlia i que, estranyament, no han rebut l’atenció que la seva raresa pot despertar. D’aquest autor afeccionat, Francisco José de Castro, no en tenim ara per ara gaires dates i ni tan sols en sabem les dates i lloc de naixença. El que sí sabem és que havia estudiat al col·legi dels jesuïtes de Brèscia i que entre els anys 1695 i 1708 era acadèmic de l’Accademia dei Formati de la mateixa ciutat. En els seus vuit Concerti accademici, publicats aquest darrer any a Bolonya, l’autor va manifestar la seva intenció de defugir tant l’estil teatral com el d’església. A banda del seu interès com a música instrumental lligada a les acadèmies del Barroc, aquestes obres tenen el valor afegit de ser una de les mostres més primerenques de concerts per a solista i orquestra de la música occidental.

 

      Cal dir que les partitures vocals compostes per l’Acadèmia dels Desconfiats es conservaren gràcies a la cura del seu fundador, Pau Ignasi de Dalmases, i si ara poden ser novament interpretades és, evidentment, en un context que ha canviat irremissiblement. Per aquesta raó hem inclòs les peces cantades dins del discurs original que era llegit o declamat pel soci encarregat, però, tot i així, malgrat aquesta mica de contextualització, el fet de reviure aquestes músiques en concert no ens ha de fer oblidar -com quan contemplem o escoltem mostres d’art religiós- que foren pensades com a part d’una “obra d’art total”, d’una litúrgia escenificada però de caràcter profà i que bevia de les fonts de la mitologia clàssica: un imaginari creat en un món a cavall entre el Barroc i la Il·lustració, per la nostra elit intel·lectual i social que s’emmirallava en el Parnàs, Apol·ló i les Muses a l’hora de justificar-se com a classe dirigent que prenia posicions davant els canvis transcendentals i el conflicte bèl·lic que s’albirava ja ben a prop.

 

                                                                                           Josep Dolcet